+Soro III vs Genovés II

Soro III vs Genovés II. Una final històrica

Jo vaig estar allí. I ho vaig veure. Les expectatives eren altes. La realitat les va superar amb escreix. Mai abans havia viscut i sentit en carn pròpia una partida similar. Quan aquella del 95 entre Genovés i Àlvaro jo encara era molt jove. I a penes retinc alguna imatge. Imatges d’arxiu, en qualsevol cas, no directes, repetides una i altra vegada per televisió o per Internet, sí, però llunyanes. Aquesta partida, en canvi, passarà a la història dels meus records, sens dubte. Per extensió també a la de tots els privilegiats que contemplaren un espectacle únic i grandiós. Únic! Pura màgia. Dels que ocorren molt de tard en tard, sempre ho dic, massa de tard en tard. Ja ens en podem sentir satisfets, malgrat això, els valencians. I sí, és cert que l’Individual sempre tindrà un deute amb Genovés II. Però la història és així, capriciosa, recelosa de conservar el mite del que va poder ser i no fou. –Una llàstima, deien molts aficionats entre la perplexitat i la frustració. –Si arriba a guanyar, ai si arriba a guanyar!, deien tants altres. Que bonic és somiar! Però no sabem què haguera passat si haguera guanyat. O sí. Qui sap. Millor no pensar-ho… Ara el que toca és viure el moment. I prou. Perquè l’única certesa és que la pilota valenciana mereixia una final com la d’ahir. I avui, l’heroïcitat que sovint es refugia pels trinquets presenta credencials en una societat que no coneix ni comprén tals estats de rebel·lia popular en ple segle XXI, una societat amarga i assimilada que mai arribarà a plantejar-se el fet que el joc per excel·lència d’aquesta terra de comarques ha trobat les seues bigues i resisteix mentre vigila nit enllà. (Sergi Durbà, 2019)

Fotografies publicades a la revista Fosbury.